Vestido como en el mundo, ya no se me ven las alas.
Nadie sabe cómo fui. No me conocen.
(Rafael Alberti)
Als Castellers Els Passadors de St. Adrià de Besòs
Tothom va oblidar aquell assaig.
Tothom menys jo.
Perquè hi havia assaigs bons i assaigs espectaculars.
Per a mi, però, aquell va ser l’assaig perfecte.
Mai més vam tornar a fer-ho.
La gent aplaudia mentre l’enxaneta feia l’aleta abans de començar a baixar.
(quan fèiem l’assaig a la plaça, la gent s’apropava sigui per curiositat o per admiració)
Recordo que vaig sentir les gralles que omplien la claror d’un vespre solejat malgrat el fred d’un divendres de tardor.
L’acotxadora feia un petó l’aire i descendia gairebé al mateix temps que dosos. El castell començava desmuntar-se amb l’ordre per als quarts.
L’Àngels, però, no baixava.
Van desmuntar terços, segons i va començar obrir-se la pinya sota les ordres d’un Cap que no dissimulava el somriure de veure que tenia un 4d7 a tocar.
L’Àngels, però, seguia a dalt, sense veure la gent que l’observava i sense assabentar-se que el so de les gralles ja callava.
Enfosquia quan la plaça va començar a buidar-se.
A vegades, no gaire sovint, torno a la plaça per veure l’Àngels que segueix allà dalt, amb la mateixa cara de sorpresa, amb la mateixa il·lusió, sense adonar-se que l’assaig va acabar fa anys i que, després d’aquell incident, mai més vam tornar a fer castells.
Claudio Villagra Fernández (categoria adults)