Visc a Sant Antoni de Llefià i cada tarda vaig al parc després de l’escola. Sempre hi ha molts nens, alguns parlen com jo i altres parlen diferent. A vegades no entenc què diuen, però quan juguen riuen i criden, i això sí que s’entén.
Un dia em vaig estar al gronxador sol perquè els meus amics no havien vingut. Llavors va venir un nen amb una pilota. Em va mirar i va dir una paraula que no vaig entendre, però em va passar la pilota amb el peu. Jo li vaig tornar i així vam començar a jugar junts. No sabíem dir-nos els noms, ni les normes del joc, ni res, però corríem, rèiem i, quan la pilota s’escapava, els dos anàvem darrere d’ella com si fos el partit més important del món.
Al cap d’una estona, la seva mare el va cridar. Ell em va fer adeu amb la mà i jo també.
L’endemà va tornar i el següent també. Des d’aquell dia ja no jugo mai sol.
Un dia li vaig dir el meu nom i ell va somriure i em va dir el seu, que era molt difícil.
A casa, li vaig explicar a la meva mare que tenia un amic nou. Em va preguntar d’on era. Jo li vaig dir que no ho sabia, però sí que sabia una cosa: “al parc, quan jugues amb algú, no importa d’on és”.
L’endemà li vaig voler dir el seu nom bé. No em sortia, però ell va riure. Llavors vam tornar a fer el que sí que sabíem dir tots dos: jugar.
Ventura Bertran Domingo (categoria infantil)