Aquella tarda em va agafar dinant. Res no feia preveure que fos un dia diferent de qualsevol altre. La Carla em va trucar i em va dir el que ja temíem fa temps, “Li ha pegat; i aquest cop sí, s’ha acabat, vaig a buscar-la i me l’emporto a casa.” La notícia em va caure com una gerra d’aigua freda.
Feia temps que la nena se n’havia anat a viure amb un noi que no era bon exemple de res, un personatge malcarat i impresentable. Des que va anar a viure amb ell, nosaltres sabíem que tard o d’hora alguna cosa així podia arribar a passar, perquè ja havien tingut algunes fortes discussions en el passat, encara que jo, en el fons, confiava que mai arribés a les mans.
“No pot ser! Però si és veritat el que dius, s’ha acabat, tens tota la raó.” Li vaig respondre a la Carla.
Sembla que la nena havia sortit de casa del paio, amb totes les seves pertinences, i havia trucat a la Carla perquè fos a buscar-la. Vam pactar que jo em quedaria a casa i li prepararia l’habitació de convidats per tal que es quedés el temps que fes falta, fins que refés la seva vida, lluny d’aquell personatge.
Quan van arribar, no sé si estava preparat pel que vaig veure, tenia tota la cara inflada i plena de blaus. No sé per què no vàrem anar a l’hospital, necessitava veure-la algun professional, però ella no volia, deia que estava esgotada, que l’únic que volia era descansar i que li feia vergonya que la veiessin així pel carrer. Nosaltres li vam fer cas, però potser no l’hi havíem d’haver fet. L’endemà tampoc va voler anar a l’hospital i deia que no el volia denunciar perquè li feia por que ell tingués represàlies. Així que vàrem decidir que potser la millor opció era deixar-ho passar, ell ara formava part del passat, i ella mai tornaria a veure’l.
Els dies van anar passant i la nena semblava que ja s’havia oblidat d’aquell personatge, però un dia ens va sorprendre dient-nos que volia parlar amb ell perquè volia saber com es trobava. Nosaltres no volíem que hi parlés, perquè ja sabem com són els maltractadors, tenen aquesta habilitat per ensarronar a les víctimes. Ens vàrem mantenir ferms en la nostra decisió de no deixar-la parlar amb ell. Però d’un dia cap a l’altre, de ser els salvadors i els qui li vàrem donar acollida a casa quan ho necessitava, vàrem passar a ser els dolents de la pel•lícula i qui la teníem segrestada perquè no volíem que tornés a saber mai més res d’ell.
Al final, aquesta situació es va tornar insuportable i vàrem haver de desbloquejar-li el mòbil per tal que pogués tornar a parlar amb ell. Però el que havia de ser una conversa per deixar les coses al seu lloc va acabar sent una conversa on ell li va demanar perdó i que això no tornaria a passar, i ella el va perdonar. Després ens va dir que potser ell no era l’únic culpable d’allò que va passar i que potser ella també va tenir part de culpa perquè li acabés pegant. No ens sabíem avenir!
Ens vàrem recordar del dia que va arribar a casa, penedits de no haver actuat d’una altra manera. No estàvem preparats per la situació que ens va venir a sobre i havíem comès un error de principiants.
Dies després va agafar les seves coses i va tornar altre cop amb ell. L’habitació de convidats va tornar a quedar buida, però no la vàrem desfer, perquè sabíem que podia tornar a passar i tornaria a demanar-nos ajuda i la tornaríem a tenir aquí.
I no va passar ni una setmana i la nena va tornar a casa. Aquest cop va ser per una forta discussió, encara que en aquesta ocasió no van arribar a les mans, però ella es volia refugiar i li vàrem tornar a obrir les portes de casa. Torna a venir a casa dels segrestadors, els dolents de la pel•lícula, els que no l’entenem quan ella diu que continua enamorada d’un maltractador. I tornarà a marxar, perquè ell li tornarà a trucar, i perquè ell és el bo, i si li pega és perquè l’estima i la història es tornarà a repetir, d’aquí fins a l’infinit o fins que un dia obri els ulls i se n’adoni realment qui l’estima i qui no.
Miguel Carmona Romero (categoria adults)