Els ulls del meu avi, Manuel Muela Valdivieso, reflectien la terra roja de Jaén, aquell paisatge de Navas de San Juan on va néixer un 7 de novembre de 1943. Duia als ulls la profunditat dels olivers infinits, el sol ardent que cou la pell i l’aroma de la terra humida després de la pluja. Però ell no era un home d’arrels quietes, sinó de somnis valents. Per amor i per futur, va deixar la seva Andalusia natal, va agafar la mà de la meva àvia, Maravillas, i junts van escriure una història de sacrifici i esperança.
Amb l’empenta de qui no tem el camí, van marxar a València per buscar una vida millor, i un dia qualsevol, sense rumb clar, van pujar al primer tren que van trobar. No anaven sols: amb ells, les seves dues filles, la vida a les mans i el futur a la mirada. El destí els va portar a Badalona, i allà es van quedar, transformant aquells carrers desconeguts en la seva nova llar. Entre els mercats de la ciutat, entre el ciment i els plànols, va construir no només edificis, sinó un llegat. Amb orgull ens recordava que les seves mans van aixecar part de l’Hospital de Can Ruti, i potser per això sempre va voler que, quan arribés el seu últim viatge, el seu descans fos allà, a la muntanya, al costat de les cendres del seu estimat gos, Chester.
Les seves mans, gastades però fermes, havien cuidat oliveres com qui cuida un fill, havien apilat maons que sostenen vides, havien preparat mercat rere mercat perquè la seva família pogués avançar.
El seu cabell, ric en rinxols, era com una melodia d’abans, un record de joventut que mai es va desfer. El mateix cabell que, en la maduresa, sempre es pentinava amb cura, encara que només fos per treure el cap per la finestra i observar el carrer. Ho feia com un acte solitari, gairebé un ritual, mentre el fum del seu cigarret es perdia lentament en l’aire, com si el temps es diluís amb cada bocanada. Potser no volia veure el món, sinó simplement ser-hi, com aquell que, amb un gest petit i discret, reconeix la bellesa d’un instant efímer.
I després hi havia aquella altra cosa, aquell petit misteri que mai vam acabar d’entendre: deia, amb una seguretat gairebé solemne, que havia vist totes les pel·lícules de l’Oest d’aquelles que fan a la tele al migdia. Ningú sap quan, com ni per què, però ell ho afirmava com si cada duel al sol, cada galop entre el desert i el cel rogent formés part del seu propi destí.
El meu avi era un constructor de records, d’amor, de valors que no s’esborren. Avui ja no puc sentir la seva veu ni veure la seva ombra caminar per casa, però sé que ell és allà, entre les branques que ballen amb la brisa, entre les arrels fondes de cada olivera, entre el ferro d’aquells edificis que va alçar. I, sobretot, viu en mi, en cada Cari que ressona encara en el meu cor, com un eco etern que no es vol apagar.
Myriam Fernández Muela (categoria juvenil)