La setmana passada vaig tornar a la feina, a l’ACTBd2 (Arxiu Català de la Tristor – Barcelona – districte 2), després d’una llarga baixa.
Amb un munt de papers sobre la taula i fitxes pendents per llegir al servidor, vaig encetar la feina del dia triant a l’atzar un dels tants expedients.
Em va agradar el número 32.223-8 i el vaig obrir; es tractava del cas d’un home adult, que en línies generals, deia això:
“Que va arribar a Catalunya fa trenta anys coincidint amb la festivitat de Sant Jordi.
Que el va impactar molt la festa, els colors, la sensació de societat perfecta en comparació amb el país des d’on ell havia arribat. Trobava impactant la imatge d’un poble que bescanvia roses i llibres en mig d’un dia feiner.
Que aquell espectacle tan bonic, potser massa bonic, li va a aguditzar el gran buit del que havia deixat enrere, l’enorme por de començar de zero.
Que va conèixer una dona nativa, arran d’una conversa casual i que va passar tota la tarda amb ella, passejant amunt i avall per la Rambla de Barcelona.
Que aquesta dona li va ensenyar algun mots en català, li va explicar el significat de la festa, i fonamentalment, entrant en un bar ple de gom a gom, en un racó força discret enmig de la gentada que hi havia, li va demanar que li fes un petó.
Que aquell petó demanat per una persona gairebé estranya li va fer entendre que la solitud i la tristor no tenia res a veure amb ser immigrant o natiu.
Que no era possible estalviar-se aquest sentiment encara que estiguis envoltat de gent.
Que avui dia no sap res d’aquesta dona, a qui no va veure mai més.
Que no ha pogut desvincular, any rere any, la Festa, d’aquella sensació de desemparament del nouvingut.
Que sempre regala flors (però sobre tot llibres) a les dones de la seva família.
Que sent força empatia pel Drac.”
Eduardo Alessandria (Categoria adults)