Els rellotges de l’àvia no donaven l’hora
A casa de la meva àvia, els rellotges no donaven l’hora. Tic-tac, tic-tac, però res. Les manetes giraven quan volien, es detenien sense motiu, i a vegades —les més inquietants— retrocedien a poc a poc, com penedint-se d’avançar.
—Són capritxosos —deia ella, i encongia les espatlles com qui parla del vent.
Tenia rellotges pertot arreu. De pèndol, de polsera, de cuina, de butxaca, fins a un dins d’una tassa trencada. Penjaven de les parets com si fossin quadres o retrats de família. Alguns estaven parats a un quart de quatre, uns altres a les vuit en punt. N’hi havia un, petit i oxidat, que només marcava les dotze. Sempre. Com si esperés a algú que mai anava a arribar.
Jo passava hores enfront d’ells, intentant entendre què significaven. Perquè alguna cosa significaven. No eren aquí per decoració, ni per nostàlgia. La meva àvia els mirava de reüll, amb respecte. Com si sabés que deien coses que no sabíem llegir.
—I si un d’ells encerta? —li vaig preguntar una tarda, mentre ella teixia en la seva butaca blava, aquest que feia olor de càmfora i a llorer sec.
—Encertar què?
—L’hora. El moment.
Ella va somriure.
—I què passa si ho encerta? Estàs llest perquè arribi?
No vaig saber què dir. Perquè clar, un creu que vol saber l’hora exacta de les coses. La d’una crida, una abraçada, una mort. Però quan el rellotge es deté en un punt i es queda aquí, alguna cosa en el cos tremola.
A vegades crec que els rellotges de l’àvia guardaven moments atrapats. Que cadascun era una espècie de gàbia, i dins vivia alguna cosa que no volia anar-se’n. El del passadís, per exemple, feia olor de sopa calenta i a mans tremoloses. El del bany, a un plor breu i contingut. El de l’armari de rebost tenia una esquerda en el cristall, i sempre que el mirava sentia fred.
Va haver-hi un que em va fer por de veritat. Estava en la seva tauleta de nit. Una esfera blanca, llisa, sense números. Només les agulles, girant a poc a poc com a peixos cecs. Quan ho tocaves, s’escoltava alguna cosa. No era un tic-tac. Era com un sospir atrapat.
Una vegada, ja gairebé adormida, la vaig sentir parlar-li:
—No, encara no. Espera una mica més.
No vaig preguntar res l’endemà. Mai es pregunten unes certes coses a les àvies. S’accepten. Es carreguen com es carreguen les mantes velles: encara que pesin, abriguen.
El dia que va morir, tots els rellotges es van detenir. Un darrere l’altre. Com si algú hagués abaixat el teló d’una obra que ningú comprenia del tot. Només el de la tauleta va continuar girant, però al revés.
La casa va quedar en silenci. Un silenci dens, fet d’absències. Em va costar setmanes atrevir-me a tocar els rellotges. Em feia por que algun parlés.
I, tot i així, un dia em vaig asseure enfront del més antic. Vaig obrir la tapa. Dins, en lloc d’engranatges, vaig trobar una nota escrita amb la seva lletra: “El temps no és el que creïs. No corre, no se’n va. Es queda on fan mal les coses.”
Des de llavors, porto un rellotge seu en la butxaca. No dona l’hora. No falta al seu costum. Però quan ho trec i ho estrenyo fort, sento que algú m’observa amb tendresa des d’un racó que no està enlloc.
I hi ha dies —molt pocs, però n’hi ha— en els que juro que les agulles es mouen al compàs de la meva memòria.
Evelyn Megias Carrasco (categoria adults)