Els pares fundadors havien arribat al clar del bosc fugint de la gran guerra. Ningú sabria dir quant temps feia d’allò, però tothom coneixia la història. Els grans explicaven als joves que havien aconseguit escapar d’un conflicte terrible a través dels boscos. Després d’un llarg viatge havien trobat un indret on la remor de la batalla no arribava i varen decidir quedar-s’hi. Mai no mirarien enrere perquè a l’altra banda del bosc hi havia dolor. L’enclavament on havien decidit romandre era fèrtil, i així sobrevisqueren. En termes generals, es podria dir que esdevingueren una comunitat feliç, tot i que no tothom ho era, degut principalment a les estrictes lleis que havien decidit donar-se. Perquè si més enllà d’aquell territori hi havia la guerra, calia suprimir els llaços amb l’exterior costés el que costés. No van dubtar a fer servir el bosc que els envoltava com a frontera natural per protegir-se. Així doncs, la prohibició d’endinsar-se boscam endins es va elevar a llei. Qui sap què passaria si algú aconseguís travessar-lo un dia i parlar d’aquella comunitat? Segurament, res de bo. Malgrat tot, sempre hi havia qui gosava emboscar-s’hi, encetant un viatge del qual mai ningú havia tornat per explicar als altres el seu periple.
El soroll de la branca que ella mateixa acabava de trepitjar la va sobresaltar. De sobte, totes i cadascuna de les supersticions de la comunitat envers el bosc li van caure a sobre com un pes mort. Restava immòbil, astorada, maleint el seu desig de llibertat. Va témer que no se’n sortiria, però també era conscient que tornar enrere l’abocava a un càstig segur per haver infringit la llei. Va decidir continuar i a mesura que ho feia, la foscor creixia com una enorme ombra frondosa i feresta. El silenci accentuava la solitud. Els sorolls de bestioles conegudes i desconegudes l’esgarrifaven. La brúixola que duia li marcava el nord, on creia que s’havia de dirigir, però el temps passava i no aconseguia sortir d’aquell atzucac. Un bon dia, però, va ocórrer quelcom que ho va canviar tot. S’havia ajupit per beure l’aigua d’un rierol quan va sentir un lladruc al seu darrere. Quan es va girar, va veure un animalot salvatge que la va començar a empaitar. Ella va arrencar a córrer i ho va fer amb tant d’ímpetu que passada una estona es va trobar en un paratge encara inexplorat i enlluernada per una claror austral. Primerament, es va cobrir els ulls amb les mans, però a poc a poc va aconseguir mirar entre els dits. Al fons, una inabordable superfície d’aigua es perdia en l’horitzó. La bordadissa s’havia aturat i el bosc havia quedat enrere.
—On soc? —Li demanà a un pagès que acabava d’aparèixer.
—A Westhoek —Li contestà l’home.
—I això què és? —Li tornà a preguntar assenyalant el mar.
L’home se la va mirar incrèdul i li va contestar:
—El mar del Nord, noia. Què vols que sigui?
La jove li va agrair la resposta i el pagès va girar cua sense ambages, abans que tornès a abordar-lo amb més preguntes estranyes.
Així doncs, allò era el mar de què tant havia sentit a parlar! Davant aquella bellesa, tot prenia sentit. Ara entenia per què ningú havia tornat del bosc. Només un foll tornaria a travessar-lo per viure en un lloc tan segur com limitat. Acabava de comprendre que la guerra havia acabat i allò que abans els havia protegit ara els aïllava. Potser sí que algun dia una ànima generosa desfaria el camí a través de la boscúria per dur a aquella gent la bona nova.
Lourdes Roselló Ollé (categoria adults)