Diu la llegenda, que quan la burgesia de Barcelona viatjava en cotxe cap al nord no volien circular per Badalona, ja que feia malveure transitar enmig de tanta gent de classe treballadora, i com que sortia car fer una via que rodegés la ciutat, decidiren construir una muralla de formigó que travessés la ciutat per sobre de la qual passaria una autopista.
El carrer Milà i Fontanals és un dels que durant la dècada dels seixanta destruïren per donar pas a l’esmentada via. Començava pla a partir del Carrer Ramón Franco (avui, carrer Camèlies) i acabava al peu d’un barranc.
Deixeu-me que us parli, però, dels meus primers vint-i-dos anys de vida, que transcorren principalment per la part que després de la separació, va quedar des del mur de formigó fins a les escales que en diversos zig-zags fan possible salvar el barranc i que comuniquen la part baixa del barri amb el passatge de Milà i Fontanals, el qual continua pla fins a arribar pràcticament a tocar de la Masia de Can Bofí Vell.
Quan vaig néixer, les escales ja estaven construïdes i l’autopista recentment acabada. A casa sempre m’han dit que tinc els mateixos anys que l’autopista, per tant, no vaig conèixer els veïns desnonats per tal que, suposadament, els senyors i les senyores de Barcelona passessin mirant-nos de dalt a baix.
El carrer que recordo era un carrer on tothom es feia. No feia pas tants anys que més enllà del barranc no hi havia altra cosa que vinyes i alguna masia aïllada. Era costum del veïnat fer vida mirant cap a mar, per tant, passàvem per sota del pont des del carrer Montserrat fins a la plaça del Baró de Maldà (a casa en dèiem la Replaceta), i d’aquí cap a baix. Ara en diuen… anar a Badalona.
Al bell mig del meu carrer, finalitzava el passatge Fortuny, el qual procedia de Can Cabanyes travessant la riera de Sant Joan i el carrer Montserrat abans de bifurcar aquest amb el passatge que connectava amb el final de la nostra benvolguda escala i acabava en un altre pendent que l’unia al carrer de Sant Joan de la Creu, pel qual, si giraves a mà dreta, arribaves al vergonyós mur i que ja no podies deixar fins a la riera, havent traspassat el que ja eren els finals dels carrers Milà i Fontanals i Góngora.
Deia que no vaig conèixer el veïnat d’abans que jo naixés, però sí que he conviscut amb molta gent de la zona en la qual us acabo d’ubicar. Per desgràcia, a moltes d’aquestes ja no les tornaré a veure mai més, entre elles al meu pare. Per culpa del fum i la merda que ens hem estat empassant durant més de 55 anys, al càncer de pulmó principalment, però també altres malalties provocades per la pol·lució i la contaminació, s’ha endut molta gent prematurament, gent que ens vàrem criar de la manera més saludable. Els més petits sortint a jugar al carrer; els més grans, sortint a fer petar la xerradeta o a prendre la fresca a la porta d’alguna casa.
Avui, aquest indret, igual que molts altres de la ciutat de Badalona, ha mort. Òbviament, hi viu gent, malgrat que ja no totes les persones som les mateixes de sempre, ni tampoc totes les cases tenen ja una família. No sé si serà per les videoconsoles o pels programes d’entreteniment a la televisió, que ja no es veu la canalla jugant al carrer ni els més grans prenent la fresca. Però segur que més saludable que estar empassant fum al carrer, sí que ho és.
Esperem que igual que els meus avis van veure construir l’A-19, els meus néts vegin com desapareix la C-31. I si pot ser abans… millor!
Carles Martret Adrubau (categoria adults)