La meva fractura no es veu.
No porto escaiola.
No camino amb crosses.
No hi ha radiografies penjades sota la llum blanca d’un hospital que la mostrin.
Per això, molta gent dubta que existeixi.
Quan et trenques un braç, tot és facil d’entendre.
L’os trencat, la radiografia, la guixada …
La gent et cedeix el seient, et pregunta si et fa mal, et diu que descansis.
Les fractures visibles tenen un llenguatge que tothom entén. La meva no.
La meva fractura és d’aquelles que no apareixen a cap prova medica que la
gent pugui mirar amb els ulls.
És d’aquelles que no es poden assenyalar amb el dit.
I això, amb els anys, acaba esgotant.
No tant pel dolor, com per haver d’explicar-ho.
Una vegada, una altra.
Una altra vegada …
Però no sembles malalta
Però si parles normal
Però si et veig bé.
La paraula “bė” és curiosa.
Per que hi ha dies en que aixecar-se del llit es com aixecar una pedra enorme
de les mans nues.
Dies en què el cap és un lloc ple de soroll.
Dies en que tot pesa massa la llum, les paraules, les emocions, la vida
sencera.
No obstant això des de fora … – Sembla que estiguis bé.
I llavors arriba el moment d’explicar-ho.
De tornar a dir-ho.
Tinc una incapacitat permanent absoluta.
Ho diu un paper oficial, amb segells i signatures.
Un paper que reconeix que no puc portar una vida normal.
Però curiosament això no evita que el món em demani proves cada dia. Perquè
la gent entén les fractures dels ossos.
Però no les fractures invisibles.
La meva fractura no es el braç. Ni la cama.
Es una fractura que ve de molt abans. De silencis massa llargs. De ferides que
arriben quan encara no tens paraules per explicar-les.
De traumes que es queden a viure dins teu. No neixes amb això.
Creix.
Es forma lentament, com una esquerda a la paret d’una casa antiga.
I un dia descobreixes que aquella esquerda ja forma part de l’estructura.
De vegades penso en la persona que podria haver estat. La que hauria existit si
la casa no s’hagués esquerdat.
Potser hauria estat una eminència en el camp que hagués triat.
Potser una dona amb una vida tranquil·la, amb un cap silencios i un cor menys
cansat.
Però aquesta vida no es la que em va tocar. La que em va tocar es aquesta.
Caminar amb una fractura invisible.
Una fractura que el mon sovint no vol viure.
Però hi ha una cosa que encara pesa mes que la fractura, la sospita.
Aquella mirada que sembla dir: “Segur que és tan greu?”
Si la meva cama estigués trencada, ningú ho preguntaria. Si portés escaiola,
ningú ho dubtaria.
La meva fractura no es veu.
Però té nom.
Es diu TLP. Trastorn Limit de la Personalitat.
No és un capritx.
No és debilitat.
No és excusa.
És el resultat de ferides que no van tenir escaiola quan tocava. Així que sí.
Camino pel món amb una fractura.
Una fractura que no surt a les radiografies.
Una fractura que molts no entenen.
Una fractura que m’obliga a explicar-me una vegada i una altra.
Hi ha fractures que no es veuen.
Però trenquen igual.
I el pitjor, no és viure amb la fractura. El pitjor es haver de demostrar cada dia
que existeix.
ORQUÍDIA INDÒMITA
Sònia (categoria adults)