En un poblet entre muntanyes, la nit de Sant Joan era la més xula de totes. Els carrers tenien llums de colors, hi havia música i tothom reia i ballava. Però aquell any, alguns deien que al llac hi sortia una extranya llum blava que es movia sola.
Uns avis explicaven que era una bruixa de fa molts anys, però jo no m’ho creia.
Jo, l’Eloi, tinc tretze anys i m’agrada descobrir coses. M’encanta resoldre misteris i, sobretot, demostrar que les històries de por són només això: històries. Per això, aquella nit, mentre els grans estaven a la festa, vaig decidir anar tot sol fins al llac per veure si la llum era real o només una invenció dels vells del poble.
El camí era fosc, només es veia la lluna brillant al cel. Els grills cantaven i el vent movia les fulles dels arbres, fent un soroll una mica inquietant. Però jo no tenia por. Quan vaig arribar al llac, l’aigua estava completament quieta, com un mirall. Vaig esperar uns minuts, mirant fixament el reflex de la lluna, i de cop i volta, ho vaig veure.
Del mig de l’aigua va sortir una resplandor blava, suau, ballant com si fos una petita flama flotant. Al principi vaig pensar que era un reflex, però de seguida em vaig adonar que no. Es movia sola, com si tingués vida.
Vaig mirar a banda i banda, però estava sol. Em vaig acostar a la vora amb el cor bategant fort. La llum es va apropar lentament i, de sobte, vaig sentir una veu suau:
—No tinguis por. Aquest poble té un secret. Vigila’l bé.
Vaig obrir molt els ulls. Qui parlava? La veu semblava sortir de la mateixa llum. Vaig voler contestar, però abans que pogués dir res, la llum va començar a enfilar-se cap al cel i es va fondre en la foscor.
Vaig quedar-me allà quiet, amb la pell de gallina. Ho havia somiat? No, ho havia vist de veritat. Vaig córrer cap al poble i ho vaig explicar a tothom, però ningú em va creure. Els grans van riure i els meus amics deien que era un somni.
Però jo ho sé. Ho havia vist de veritat. I des d’aquell dia, cada revetlla de Sant Joan, vaig al llac a veure si la llum torna. Sé que algun dia em tornarà a parlar. I aquesta vegada, no deixaré que marxi sense dir-me la veritat.
Alexis Osman Flores Orosco (categoria infantil)