Fa tres o quatre mesos, la Montse era al garatge de casa seva, buscant alguna cosa en una caixa de cartró, quan va trobar una carpeta blava antiga i empolsegada. Recordava vagament que l’havia vist quan era jove i els seus pares encara vivien, però no recordava haver-s’hi encantat mai, n’estava convençuda. Quan la va obrir sense saber què en sortiria, i se la va mirar, va veure que no eren postals ni factures. Eren cartes, cartes d’amor. Trenta. Escrupolosament ordenades cronològicament. Una per una, les va anar estenent sobre la taula del menjador i les va observar detingudament. Una lletra bonica, neta, polida i de traç segur. Sempre el mateix destinatari, el seu pare. El remitent, la mare. Les va olorar. Olor a antic, a vell. Tenia una amiga que perfumava les cartes d’amor que enviava. Si la seva mare ho havia fet, no havia perdurat. Es va acostar les cartes al pit. Enyorava la mare.
L’endemà al matí, les va anar obrint. Llegint-les, els seus pares eren vius, radiants d’energia, presents, eterns, com si s’haguessin perpetuat tot aquell temps. A l’encapçalament, sempre Estimat Joan. Es va posar malenconiosa. Quan va reunir el valor necessari, es va asseure a la butaca de la saleta a conèixer històries d’un passat llunyà, congelat en el temps.
Ara, en sabria els sentiments, d’aquelles persones que havia estimat i que havien marxat massa aviat. La mare havia guardat les cartes, una tarda qualsevol, sense pensar que no les tornaria a mirar. La vida va canviar de direcció sense avisar. I les cartes es van quedar allà, quietes, esperant dins la carpeta, que es va omplir de pols. En quin moment algú ja no tornava?
En aquestes cartes és on començava la seva història, un tros de vida intacte. Va començar a llegir. Com més llegia, més li feia l’efecte de veure com respiraven les persones que hi sortien, ara ja mortes. Tots els que s’hi anomenaven eren fantasmes. Només ella, que apareixia en una de les darreres cartes, vivia. Els ulls se li van omplir de llàgrimes. Li semblava entrar en un terreny privat. Però alguna cosa l’empenyia a seguir. Recordava que quan d’adolescent li va entrar la dèria d’escriure’s cartes amb amics o desconeguts que volien correspondència, li deixava a la mare que les llegís. És clar que no eren íntimes.
La Montse va recordar la història de la Joaquima, la mare, que havia començat en una estació de tren, el seu pare era factor. La família canviava sovint de localitat. La mare havia passat l’adolescència al poblet on faria les amigues de per vida. I quan després, la família es traslladà a la capital, ella tornaria cada cap de setmana al poble. Justament a la festa major d’un any qualsevol, és on va conèixer al pare, en Joan, que vivia en una ciutat veïna. Aquell any de festeig és el que havia quedat plasmat a les cartes. Només la darrera, era posterior al naixement de la Montse, el seu primer estiu, quan la mare, des del poblet mariner, li va escriure al pare a la ciutat i li va explicar com li agradava el mar, a la nena.
Quan va mirar enrere, s’adonà que la seva mare era la persona més bonica i més perfecta del món. Trenta cartes molt iguals, dolces, ensucrades, sensibles, escrites per una noia senzilla, enamorada i que idealitzava la parella. Però també hi havia trobat algun retret, cap a les sortides d’ell, amb un amic poc recomanable, cap a la tardança en escriure-li, cap a la seva fredor. Va mirar-les, tota melangiosa. Es veia venir que no acabaria bé. En algun moment es va esfondrar tot.
Va tenir una mena de monòleg interior. Com devien ser les cartes del pare?. Segur que amb un to ben diferent. Com li agradaria haver-les llegit! Però l’àvia materna, disgustada al cap d’uns anys, se n’havia desfet. Era una història incompleta. I si ella les redactava, a partir de la imatge que en guardava? Però seria just, inventar la meitat de la història? Podria intentar imaginar-se les seves respostes. O no.
Després de donar-se uns dies, va decidir que les cartes de la mare farien fum, com havien fet les del pare. El passat era el passat, i per més temps que es passés amb aquelles cartes, no tornaria. Quan va passar per davant de la foto de l’àvia, li va semblar que li picava l’ullet. Va sortir al carrer i va notar el sol càlid de primavera, a la pell.
MONTSERRAT PI MAS (categoria adults)