Era dissabte, un dissabte gris de primers de desembre i jo era l’única persona a l’estació. Dreta a l’andana, vaig mirar cap a una boira espessa que feia la via invisible als meus ulls.
M’havia llevat a la primera claror del dia com sempre. No recordava quan havia estat l’última vegada que havia dormit sis hores seguides, sense despertar-me amb un somni angoixós. Els meus pensaments havien començat a pertorbar-me amb fugides sobtades i incontrolables cap a la foscor.
Em vaig asseure al banc i vaig esperar. Vaig fer el que vaig poder per trobar-m’hi còmoda i per a suportar aquell aire glacial que m’obligava a embolicar-me en jerseis gruixuts i a posar-me dos parells de mitjons al matí, tal com volia la mare.
Me’n vaig adonar que hi havia una dona asseguda a l’altra punta del banc, que em mirava fixament, amb interès. Vaig intentar dissimular la meva incomoditat. Hauria hagut de girar el cap, o aixecar-me i marxar, però em vaig quedar allà on era i vaig permetre que la desconeguda continués mirant-me amb un cert atreviment.
Es va aturar un tren que venia de França. El cor em va començar a bategar amb força i una opressió al pit m’impedia respirar bé. La dona del banc es va aixecar i jo vaig fer el mateix. Amb la mirada fixa en el tren, jo esperava veure aquell somriure càlid tan maternal que qualsevol mare hauria dedicat a la seva filla. Desconeguts que no eren persones, cossos que no m’interessaven, anaven creuant les vies. I ningú més. Ningú. Vaig tancar els ulls. La dona desconeguda, veient-me decebuda, em va preguntar: A qui espera? A la mare, li vaig respondre en una veu baixíssima, quasi per mi. El tren es va tornar a posar en marxa.
Em vaig tornar asseure al banc. Esperaria el següent tren. Tot i que no havia de ser cap sorpresa per a mi, no podia evitar el desencant. M’equivocava en posar la confiança en les coses. Els desitjos m’entraven al cap i encara que lluités per esborrar-los, era una batalla que no guanyava mai. Després anaven minvant fins que es convertien en no-res i el món deixava de ser un escenari on podia trobar-la i tornava a ser el món real.
Esperaria el tren següent. Tenia por de no reconèixer-la. Vaig treure la foto antiga de dins la bossa de mà. La imatge esvaïda mostrava un paisatge de muntanya de fons i una nena rosseta fràgil, amb uns set anys, abraçada a una dona de poc més de trenta, que feia prou goig. Les dues somreien a la càmera. Vaig aclucar les parpelles. Em va venir la visió de quan fèiem llargues caminades al sol de primavera. On ets? On ets, mare?
Vaig recordar aquella tarda llunyana, quan vaig entrar a l’habitació a veure-la. Em va somriure, amb la cara lànguida pels calmants que portava a la sang. El seu cos era prim, com si la meitat d’ell ja hagués desaparegut. No tenia ni idea del tràngol que ella passava. S’estava acomiadant de la seva filla. A l’habitació, vaig mirar per la finestra. La mare em va començar a parlar del temps. Feia fred i calia que m’abrigués bé quan sortís. Em parlava com qualsevol altre dia, però aquell dia era un dia concret i les dues ho sabíem. Ella sabia que estava a punt de morir però no m’ho volia dir. I jo no ho volia escoltar. Me la vaig mirar amb la tendresa de veure que dins d’ella continuava cremant aquell perpetu esperit matern. És clar, mama, m’abrigaré, vaig dir. Vaig sortir. I de sobte em vaig trobar enyorant-la tal com era abans.
Les persones que hi havia al voltant em van obrir pas respectuosament. Vaig pensar en el cadàver de la meva mare estirat al llit i en el terror que vaig sentir quan li vaig mirar el rostre, l’aterradora immobilitat del que havia estat una persona viva. Vaig tocar-li un braç fred. Era rígid com un tros de fusta. En aquell moment la meva por es va esvair. El que tenia al davant ja no era un mort vivent, sinó una carcassa buida, inanimada. Me la vaig mirar un breu instant, senzillament era massa, i no vaig poder mirar més. Així doncs, això és la mort, vaig pensar.
Recordava molt bé el dia del funeral. Feia fred i em vaig abrigar, com volia la mare. Un taüt caoba envoltat de flors vermelles. Devastada per la pèrdua, no vaig preguntar res i no em van dir res. Era hora de començar a fer-se gran. La dona visible o no, que hi és quan tot falla. Un vincle inamovible malgrat la distància. L’origen.
Montserrat Pi Mas (categoria adults)