Miro per la finestra, observant el paissatge i el meu reflex de nen jove. La cadira de fusta es gronxa amb els meus moviments. Espero a ma’ mare, ha d’arribar de fer la compra, Tinc por, veig ombres a casa quan estic sol, no em fan res, només discuteixen. Escolto darrere meu la porta obrir-se i entra la infermera.
– “Joan, és l’hora fe les pastilles.”
Torno a mirar per la finestra del psiquiatria. M’amanyago la meva barba amb les mateixes mans amb les que vaig assassinar a aquelles d’ombres que sempre m’aterraven o més ben dit, els meus pares.
Saray Mendoza Carrillo (categoria juvenil)