En creuar entre fileres de barriques que dormien en la penombra, l’Anna va sospirar profundament i la seva ànima es va impregnar d’una aroma embriagadora, una mescla de roure envellit, terra humida i la lleu dolçor del most convertit en nèctar. Més enllà de les barriques més antigues, gairebé ocult a simple vista, es trobava un prestatge reforçat amb claus rovellats. Entre les seves ampolles polsoses, destaca una ampolla per la seva presència silenciosa. Entre l’aroma profunda i embriagadora d’una simfonia de fruites madures, terra, fusta antiga i un lleu matís especiat que evocava un ressò de temps llunyans, aviat va saber que aquella ampolla era el motiu pel qual havien descendit al cor de la cava. Va girar el cap i la seva mirada es va creuar amb la de l’anciana que, sumida en ombres, sostenia una copa en cada mà. No eren copes corrents. El cristall era fi, eteri, treballat amb filigranes a penes visibles sota la somorta llum de la cava. Aquella va prendre l’ampolla del prestatge. Els seus moviments eren meticulosos, cerimonials, com si estigués conjurant un encanteri per a despertar de la seva letargia a una criatura llegendària i implacable. Va vessar una part del contingut de l’ampolla en cadascuna de les copes. El líquid tenia un color porpra intens, amb reflexos daurats que semblaven dansar a l’interior atrapant l’escassa llum de l’estada en centelles fugaces. El vi va caure amb un murmuri dens cobrint el fons de cristall amb la seva ombra vermellosa.
—El vi és el mateix —va murmurar l’anciana—, però el seu destí és distint .—En aquesta —afegeix aixecant la copa de la dreta— hi ha la llibertat que tant anheles. Si en Bernard beu d’ella, la seva vida s’apagarà sense dolor. I quan ell marxi, el món continuarà girant, sense ell, sense preguntes. Ningú sospitarà.
Ana sent que el seu cor batega amb violència. —I l’altra?
—Si beus d’aquesta, oblidaràs. Però no a en Bernard, no a ell. Oblidaràs a l’home que t’ha fet desitjar un altre destí. El seu rostre, la seva veu, els seus petons, les seves carícies… Tot s’esvairà com un somni en despertar. No hi haurà més amor, ni culpa, ni dolor.
L’Anna mirà les copes. Eren idèntiques, però una estava destinada a ser beguda pel Bernard. L’altra, per ella mateixa. Només una significava l’oblit. Només una significava la mort. La imatge del seu marit es va projectar per sorpresa en la seva ment amb l’expressió enquistada d’ira, duresa i menyspreu, contreta i desfigurada per l’enuig més viu; va sentir les seves pupil·les espurnejants, els seus llavis atapeïts i el seu puny enlaire, l’odi que sentia va prendre les regnes de la situació i per un instant va tenir la convicció que podia i havia de fer-ho. Va sospirar. No podia fer-ho. No podia ser ella qui segellés el destí del seu marit, qui carregués amb l’ombra irreversible de la seva absència. La mort no era només un acte; era una ombra que es pegaria a la seva pell i la perseguiria tots els dies de la seva vida. L’Anna va estrènyer el cristall entre els seus dits. L’oblit era l’única sortida. Després no quedaria en el seu interior més que un buit sense nom; però havia d’oblidar-lo, no tenia una altra opció, havia d’allunyar-se d’ell. Si no ho feia, i el seu marit descobria que l’havia enganyat, no tindria compassió.
L’Anna es va acostar la copa als llavis. I llavors, va triar. Va beure el vi en un sol glop sentint el seu foc cremar-li la boca. El vi va descendir per la seva gola expandint-se en el seu pit com un foc lent, arrossegant els últims vestigis del que alguna vegada la va fer sentir que estava viva. El seu front es va arrufar en un intent de recordar què acabava d’oblidar, però no va poder. No podia respirar. Obre la finestra. L’aire fred de la nit li colpeja el rostre, però no aconsegueix dissipar la sensació de buit que s’ha clavat en el seu pit en forma d’abisme insondable. Va pensar que trobaria en l’ombra de l’oblit la frescor d’un bàlsam que alleugés la ferida oberta, mes l’oblit es una daga que, en arrencar un tros del ser, permet niuar el ressò d’un buit més profund, més fosc, més cruel. El veritable buit no és el que neix del dolor sinó el que raja de l’oblit, mata l’essència de l’ànima i ens allunya del que vam ser.
Eva María Baos Ruiz (categoria adults)