Aquell camí cada tarda li feia més basarda. La foscor, amb el pas de les setmanes, anava guanyant terreny i el desembre li congelava els ossos. Havia passat per allí dia rere dia, tornant de l’institut, els darrers dos anys, però cada vegada era més conscient que feia un esforç tirà per atrevir-se a passar-hi una vegada més.
Després de les classes i les activitats extraescolars s’obria un cel de tenebres en un dels pobles més foscos de la geografia catalana. Ja mitja tarda, la nit es desplegava sense escrúpols i en Mateu no li quedava més remei que vèncer, un dia més, les seves pors.
-No t’entenc. No n’hi ha per tant. – Li havia dit en Ricard un dia que feien el camí junts per tal de fer un treball de ciències a casa d’en Mateu. Els dos odiaven les ciències, especialment ara que hi havia aquell professor hongarès substitut tant estrambòtic: el senyor Torrebits, li deien.
-No et passa, a tu? Ho notes? Ja sé que em diràs que soc un covard, però en aquest camí hi passen coses estranyes. Estic segur que hi passen coses.
-Coses, com què?- Va preguntar en Ricard, que tot i que es feia el valent, tampoc les tenia totes.
En Mateu no sabia respondre aquella pregunta. De fet, no era capaç de precisar res que hagués passat en aquell camí, i havia sortit aquella afirmació improvisada i directa sense atendre’s a cap antecedent demostrable. Van romandre en silenci, pensatius i amb pedaleig constant mentre prenien la direcció cap al revolt.
Era un camí secundari que servia de drecera entre el carrer de l’institut i el pont que portava al barri dels Horts, on vivia en Mateu. El tros de camí, de fet, no feia gaire més de 400 metres… Era un pas sempre fosc, sobretot entre el revolt i la pujada cap el pont, en què l’ombra gegant del turó abraçava tot el seu recorregut. Allí, als vespres tornant de l’institut els arbres ballaven de manera fantasmagòrica. El pas obert que venia del pont era cobert de branques caigudes que ballaven al compàs del vent.
Les branques desfullades i gruixudes projectaven al terra i a les roques un espectre d’ombres maquiavèl·liques, tal com extremitats que semblava que volguessin capturar els vianants que hi feien pas.
Sovint aquell revolt quedava immers enmig de la boira i les branques removien l’aire, amenaçant, tenebroses, enmig de la pàl·lida luminescència de l’hivern.
Aquell vespre, a mesura que s’apropava al revolt, en Mateu pedalava amb força, pensant que en companyia del seu amic Ricard, no hauria d’insistir en el sentiment de por que el dominava. “No és bo mostrar por”, li havia dit el seu avi. Sovint es preguntava si l’esforç per controlar la tremolor de les cames cada vespre que passava per allí seria suficient per a dissimular l’esfereïment que li recorria pel cos. En alguna ocasió la por que sentia li havia fet notar com si una mirada desconeguda li caigués al damunt i li clavés uns ulls feréstecs des d’alguna posició tenebrosa sobre la seva esquena. Mai parava per comprovar-ho.
A en Mateu li va semblar sentir el xiulet dels frens del seu amic, just en el moment en què ell ja arribava al pont. Es va girar i va frenar per esperar en Ricard. La boira cobria la visió més enllà dels seus peus i va sentir un calfred en no veure el seu amic.
Va esperar uns segons eterns en els quals s’imaginava la silueta del seu company, damunt la bicicleta i avançant, feixuc, enmig de la bromada… Però en Ricard no apareixia.
-Ricard?- Va cridar el seu nom des d’una distància prudent i mesurada fins a catorze vegades, les catorze sense rebre’n cap resposta. Cada vegada amb un fil de veu més trèmul. Cada vegada més esporuguit i agitat.
Malgrat la por que sentia, va pedalar tornant uns metres enrere, cap al revolt, i va fer una ullada a banda i banda del camí, sense reconèixer cap rastre del seu amic.
Va pensar que potser havia caigut pel vessant nord, on el marge era més pronunciat i, per això, va decidir anar ràpidament a casa i donar el senyal d’alarma.
Els propers nou dies el poble, commogut i atònit, es va bolcar en la recerca d’en Ricard. Es va obrir un operatiu a tota la comarca en què centenars de persones participarien en una batuda pels boscos del voltant, des del camí del pont fins al turó de l’altra banda del poble.
No van trobar cap rastre d’aquell nen, despreocupat, de poc més de 13 anys.
Aquella desaparició va commocionar tot el poble. Ningú s’explicava la gènesi de la desgràcia. El dol s’estendria durant mesos pels carrers del veïnat, talment com feia dos anys, quan havien desaparegut dues nenes que caminaven pel voltant del riu, l’any del temporal que la riuada va fer malbé els cultius de l’altra banda de la riba.
Els pares d’en Ricard no se’n sabien avenir; sovint recorrien aquell camí preguntant-se per les causes d’una desaparició injustificada. La mare, fins i tot, projectava odi en la mirada quan es creuava amb en Mateu, potser per la sensació desfermada de la nostàlgia que la consumia, o potser, qui sap, per l’ànsia d’assenyalar-ne un culpable.
En Mateu, des del dia dels fets, no havia obert la boca. És com si aquella situació li hagués anul·lat la capacitat de reflexionar, d’articular paraules i de reaccionar als estímuls externs. “És un xoc posttraumàtic”, deien els experts. Ho deien com si aquestes paraules fossin l’elixir que donés esperança, que permetria que un dia en Mateu es llevés i tot s’esdevingués amb la normalitat de qui ha perdut un amic però tota la bagatel·la de: “la vida segueix, la vida tira endavant, has de seguir, hem de ser forts”… eren frases doloroses que no li farien retornar el seu amic. Eren paraules de suport que se li anaven clavant com espases afilades i no feien més que recordar-li que ell també havia estat en aquell camí de boira. Algunes guspires de culpabilitat li ferien les entranyes.
En Mateu seguia sense reprendre cap destí esperançador. El pas de psicòleg en psicòleg, primer, i, posteriorment, de psiquiatre en psiquiatre, convertiren en Mateu en una mena d’ànima en pena que feia nit en un centre psiquiàtric en certa manera tan llòbrec com el propi camí de boira on havia desaparegut el seu amic.
Anys després, sembla que la medicació li permetria fer una vida normal, si entenem que la normalitat pot ser tant ignota. Prenia l’autobús cada tarda, anys després del misteriós accident, i seguia una rutina escrupolosa que no podia saltar-se si no volia alterar el seu letàrgic benestar. Despertar-se, vestir-se, esmorzar i llegir la premsa abans d’anar al centre de dia per, passades unes hores, tornar a casa i, puntualment, prendre’s la medicació que li permetria oblidar-se de l’angoixa que el consumia. Qualsevol cosa que alterés aquest guió podia provocar un trasbals en l’estabilitat emocional d’en Mateu.
Va envellir ràpidament, amb la rutina desolada i feixuga i el record del seu amic clavat dins del seu pensament.
El seu entorn s’havia acostumat al silenci categòric dels seus dies. En Mateu no articulava cap mot des d’aquell desembre de l’esvaniment sobtat del seu amic.
Un dia, però, poc abans de morir, va articular una paraula. Una sola paraula.
La infermera encarregada de les seves cures, minuts després de portar-li la premsa com cada dia, va trobar-lo amb uns ulls esbatanats mirant el buit, entre les línies de l’article que tenia al davant. Un article que relatava la mort d’un prestigiós científic hongarès, de 94 anys, a qui li havien descobert un laboratori secret al soterrani de casa seva, on es veu que hi malvivien els cossos vius de tres persones presoneres, malnodrides i pertorbades que havien estat utilitzades com a conillets d’Índies de mil desventures del científic farsant.
En Mateu va estrènyer la pàgina de diari que sostenia amb la mà esquerra, fins a rebregar-lo. Va fixar la mirada en la foto del presumpte maníac i va notar com el cor se li accelerava en mil revolucions.
-Torrebits!- Va dir, segons abans de caure en la letargia eterna que el trauria per fi de la seva indòmita rutina.
Esteve Plana i Sañas (categoria adults)