El dit aferrat al gallet li tremola d’ànsia. Ajusta el visor i localitza l’objectiu, que soc jo. L’encàrrec, que ha rebut per correu, és breu, però precís: un únic tret i llestos, feina feta, sense agonies ni esperances de seguir respirant.
Tres segons separen el tret del filet de sang que llisca front avall i acompanya el cop de cap mortal que em treu del tot la vida.
– Que fàcil!- pensa el franctirador, mentre somriu cofoi i amb certa galanteria. Se sent segur i no li costa gens admetre que no pateix ni vergonya ni remordiment. Matar per matar, tant se val l’animal, sigui un conill, un senglar, una perdiu o una persona.
Mentre s’espolsa els pantalons, mira l’horitzó i s’adona que feia molt de temps que no se sentia tan lliure. Inspira, tanca els ulls i deixa anar l’aire de cop. S’ajusta el cinturó, es moca, es grata els pebrots amb satisfacció i es recolza a la creu que corona el turó mentre desmunta el fusell i, amb delicadesa, l’encaixa dins l’estoig. Es permet dos minuts de descans, està baldat, cinc comandes en tres dies, quina barbaritat!
Avui el sicari dormirà pla i, d’això, ningú no en dubta.
Mentre el sol de mitja tarda m’escalfa les mans i el rostre, la brisa càlida em vesteix la pell salada de foscor i de tu. Ballo descalça al ritme que marca la guitarra flamenca i el meu cos parla de la terra on he viscut.
Els tres segons, l’impacte i el buit. Terra a la terra, torno a tu.
-Des d’aquí dalt, no pots veure tot el que veig ara!- murmuro, des d’un cor que no batega, molt baixet, a cau d’orella, al botxí.
L’escorpí
Esperança Servat Ballester (categoria adults)