– Quin poble més bonic tenim a Girona. -va dir-li en Jordi a la seva dona.
– Sí que es maco, tenim molta sort de viure aquí.- va contestar la seva dona amb aquell somriure tendre.
Ella mirava al seu home amb els ulls i el cor plens d’amor. Sabia que la infància d’en Jordi no havia sigut gens fàcil amb uns pares que freqüentaven males companyies i uns avis que el van criar, amorosament, per sort, però així i tot, li faltava omplir un trosset del seu cor. Jordi també col·laborava de tant en tant en un menjador social, ell deia que la vida era hostil, per això intentava donar una miqueta d’amor encara que només fos per una estona a aquells que més ho necessitaven, potser així, la seva vida podria ser més suportable.
– M’agradaria formar una família, ja saps, tenir un fill. Seríem molt feliços, no et sembla bé?- va preguntar a en Jordi sense perdre la tendror del seu somriure.
– Ja som una família i saps que aquest món no és un lloc bonic per criar un nen.
Ella sabia que en Jordi seria un bon pare, que li donaria bons valors i que el cuidaria tan bé com ho fa amb ella. Per més que intentés fer-li comprendre que aquesta visió aterridora era una elecció i com a tal podia veure-ho de la manera contrària, ell es resistia a mirar-ho com ho feia ella.
Un any més tard, un vint-i-tres d’abril, la seva dona li va donar la notícia de què serien pares. Jordi no va articular paraula, la va mirar fredament i va marxar. Va estar hores caminant sense rumb pensant què seria d’aquell nen, com podria protegir-lo d’aquest món que se li escapava de les mans. Va recorre carrers fins que es va perdre i va arribar a un carreró que no havia vist mai. S’havia fet de nit i a la llunyania va veure una enorme ombra que el va espantar. Per un moment es quedà aturat, sentia els peus clavats a terra mentre l’ombra avançava cap a ell. No es podia moure, l’ombra li feia venir la sensació d’haver estat així tota la vida. Cada cop estava més espantat i l’ombra cada cop era més gran fins que va veure que era un drac verd enfurismat.
– Sempre he estat aquí i mai marxaré- va dir el drac amb una veu que va fer tremolar a en Jordi.
Per fi, Jordi es va poder moure i va fugir, pel seu cap només passava el pensament d’amagar-se. El drac el seguia de molt a prop i en Jordi cada cop estava més cansat, tant que finalment va decidir girar-se i fer un pas. El drac no donava crèdit a la valentia d’en Jordi i cada cop que sentia menys por, el drac es feia més insignificant fins que va arribar a la seva mida. Jordi va fer un pas més i va desembeinar del seu cinturó una espasa que abans no hi era i li va envestir amb ella.
– Aquest cop has guanyat, però tornaré- va sentenciar el drac abans de morir.
De la sang del drac va brotar una rosa vermella, Jordi la va agafar per recordar sempre que, un pas et fa més fort.
Quan va arribar casa seva, va trobar-se la dona amb els ulls envermellits. Va mirar per un segon la rosa.
– Tenies raó, el món pot ser un bon lloc on viure.- li va dir mentre l’abraçava i a ella li va tornar als llavis aquell tendre somriure.
Julia Alabarce Páez (categoria adults)