Sempre li havia agradat la xocolata clara. Passejar-se en les altures, anar darrere del mar. Sempre havia estat boig per trobar un sentit, i es va oblidar de sentir. D’ideals asocials, socialment misantrop. Lluny de les estrelles, moria en fredors estiuenques. Sempre li havien agradat les paraules espesses, el temps xafogós, les tempestes agostenques. Dèbilment atractiu l’escenari fàcil. Subtilment impacient, amb la presa als turmells. D’ací i d’allà caminava sense mirar per on passava. Vulgarment imbècil, visionava la gentada, pensaments egocèntrics, paratges encisadors.
Vaig trobar-lo al bell mig de la multitud, una vida apartada. Un rostre ple de fredor. Uns ulls brillants que punxaven qualsevol ànima perduda. Vaig trobar-lo sol, sense ningú a qui explicar-li tot allò que passava per aquella ment complexa i malaltissa. Poca cosa, nerviós, estressat, amb ganes de veure món sense moure’s de la seva petita i estreta identitat. Cobejava l’oceà, se li notava en les mans. Unes mans de dits prims, no gaire llargs. Gastades, cansades, ferides…? Mai vaig saber llegir més enllà. Simplement, unes mans de dits prims, no gaire llargs, que cobejaven l’oceà. La seva boca, desfilada al ritme de paraules melodioses, llavis fins, però tendenciosos; amb ganes d’explorar universos paral·lels. Aquella boca m’evocava una nit serena de juliol, una nit d’olor d’herba molla, i silenci de muntanyes de fons. Aquella boca m’abocava a la més bèstia bogeria, impregnada en suor, d’aquell que se sua entranyes endins, d’aquell que recorre els teus intestins i una vegada ha marxat, et sents buida dins una blancor encegadora.
Alba Mudarra Gonzalez (categoria adults)