Conten els saberuts que una vegada hi havia, en una petita ciutat banyada pel blau intens de la mar Mediterrània, un lloc que els vilatans anomenaven Nimphianus, unes vil·les que, amb el temps, passaren de ser modestos habitatges rurals a magnífiques residències envoltades de jardins florits on les oliveres i els tarongers compartien protagonisme.
Amb el pas dels anys, aquest paradís dels afores de Baetulo va atraure gents de diversos indrets de la península Ibèrica, tots amb el somni d’una vida millor.
Entre aquells viatgers hi havia famílies amb esperances que al territori de Baetulo no només trobarien feina, sinó un lloc on arrelar els seus somnis.
Amb les mans treballadores i el cor ple d’il·lusió van construir habitatges i es va endinsar en aquest espai viu i vibrant, on els vilatans compartien el pa i les històries al voltant d’una taula.
Amb els anys, Nimphianus es va convertir en més que un refugi per a aquells que buscaven prosperitat i va esdevenir un mosaic de cultures i experiències. Els infants corrien pels carrers enfangats, aprenent els secrets que amagaven les fonts i els patis ocults de les velles vil·les que havien esdevingut part essencial de l’ànima de Nimphianus. Els comerciants omplien els carrers amb crits i colors diversos per oferir espècies exòtiques, joies treballades a mà i relats de terres llunyanes.
Als capvespres les tavernes s’omplien de vida i música, s’entrecreuaven llengües d’arreu i les històries compartides passaven a formar part de l’esperit col·lectiu del territori.
A cada racó, Nimphianus reflectia l’essència dels seus habitants, cadascun afegint un toc únic a l’encant que captivava visitants i alimentava els somnis dels ciutadans i les ciutadanes i les parets d’adob esdevenien testimoniatges d’una evolució contínua que abraçava la diversitat i la creativitat.
Al llarg del segle XX, els habitants de Nimphianus es van enfrontar a nombrosos reptes per transformar el territori en un lloc més habitable i funcional. Amb una població creixent i recursos limitats, l’accés als serveis bàsics i equipaments essencials es va convertir en una prioritat absoluta.
Als anys seixanta, en plena crisi econòmica, les comunitats van organitzar-se per reclamar escoles per als infants, serveis sanitaris adequats, zones d’esbarjo i espais verds. Van ser dècades en què les associacions veïnals van emergir com a força impulsora, amb manifestacions i reunions a les places i carrers per captar l’atenció de les autoritats locals, al servei dels poderosos depredadors del territori.
Les dones, especialment, van jugar un paper crucial en aquella lluita per dignificar l’espaí comú.
Amb constància i determinació, els habitants llefiatencs van aconseguir que es pavimentessin i il·luminessin els carrers, es construïssin escoles i es creessin espais públics com ara parcs i biblioteques.
Tot i les millores aconseguides, les desigualtats socials eren evidents. Per això, els moviments socials van persistir, ara amb demandes per als habitatges assequibles i la millora dels serveis i els espais comuns. Aquestes dècades van esdevenir un testimoni de la resistència i solidaritat dels seus habitants.
Si bé al final del segle XX Nimphianus havia aconseguit un desenvolupament notable gràcies a l’esforç col·lectiu i la capacitat de la seva gent d’organitzar-se i lluitar pel benestar comú, no era menys cert que amb l’arribada de noves persones procedents d’arreu del món altres problemes van aparèixer. Malgrat això, la comunitat va respondre amb la mateixa força i determinació que havia mostrat sempre.
El veïnat no només va treballar per acollir i solidaritzar-se amb els nouvinguts, sinó que va aconseguir transformar aquests desafiaments en noves oportunitats. Es van crear programes d’integració cultural, es van enfortir els vincles socials i es van impulsar activitats que promovien la col·laboració i la convivència. Els talents, les tradicions i les perspectives del nou veïnatge van enriquir Nimphianus i el van convertir en un lloc encara més vibrant i divers.
Així, amb el temps, Nimphianus es va consolidar com un exemple viu d’harmonia i progrés i gràcies al treball conjunt de tots els seus habitants, el territori de la ponent Baetulo es va convertir en un símbol d’esperança i un model per a altres comunitats. La gent de Nimphianus mirava al futur amb optimisme, sabent que, unida, era capaç de superar qualsevol obstacle i construir un món millor per a les generacions futures.
I jo vaig venir per poder-ho explicar i poder-ho escriure, perquè si no hagués vingut no ho hauria sabut.
Pedro Jesús Fernández Martínez (categoria adults)