“Un cop acaba el joc, el rei i el peó tornen a la mateixa capsa” – Proverbi italià
El peó blanc de la columna d va desplaçar-se fins a la fila 4. Un cop allà, es va aturar. L’objectiu era ocupar l’espai del centre del tauler per dificultar l’avenç de l’enemic i, de retruc, facilitar la sortida de l’alfil. A l’altra banda, l’exèrcit negre rumiava la millor resposta. La batalla entre iguals havia començat.
Al seu torn, el peó negre de la columna d va avançar fins a la fila 5, per plantar-li cara. Ambdós peons quedaven enfrontats. Un atzucac del qual l’exèrcit blanc va decidir sortir fent un gambit de dama; és a dir, oferint el sacrifici d’un peó blanc per fer fora les negres del tan preuat centre del tauler.
Així doncs, el peó blanc de la columna c va moure’s fins a la fila 4. Va anar-hi recelós, amb poc convenciment, perquè tot i que li ho demanaven sovint, oferir la vida resultava poc estimulant. Quan va arribar a destí, el peó negre de d5 se’l va mirar de reüll. Va observar que el peó blanc de c4 tenia un aire pesarós i això, contràriament al que es podia esperar d’un guerrer, va estovar-li l’ànima. Segurament, perquè l’experiència li havia ensenyat que la possibilitat de patir un destí similar era molt alta.
La lluita restava aturada perquè el peó negre havia quedat pensatiu al bell mig del tauler. Podia capturar el peó blanc de c4 i acceptar el sacrifici que els blancs li oferien o rebutjar-lo i mantenir la tensió. Però la reflexió que l’ocupava no era precisament sobre el seu futur immediat. El que realment l’amoïnava era constatar partida rere partida que, com també li passava al peó enemic, ell era considerat com una peça menor i prescindible. N’estava fart que de la seva pèrdua se’n beneficiessin sempre les mateixes peces, aquelles que eren protegides per la fila de peons, les poderoses, les que l’empenyien a un destí que ell mai hagués triat.
―Amic, algun cop t’has preguntat quin sentit té aquesta guerra ancestral? No creus que tu i jo ens assemblem més del que ens pensem i tenim més coses en comú que no pas diferències? ―Va preguntar sobtadament el peó negre de d5 al peó blanc de c4.
―Sí, de vegades ho penso, i per més voltes que li dono, no aconsegueixo entendre per quins set sous estem lliurant aquesta batalla. Què hi guanyem tu i jo? ―Va respondre el peó blanc de c4, que havia estat triat per ser sacrificat.
―Segurament perdem moltes més coses de les que guanyem. ―Va sentenciar sàviament el peó blanc de d4, que havia iniciat la batalla i que en aquell moment s’afegia a la conversa.
Els tres peons s’entenien i això va ser suficient per a decidir el següent moviment. Trencant totes les regles hagudes i per haver, els peons blancs i els negres es van dirigir plegats als laterals del tauler. Sense peons pel mig, les torres, els cavalls, els alfils, les dames i els reis d’ambdós exèrcits van quedar directament enfrontats per a horror de cadascuna de les peces considerades com a majors. I si m’ho demaneu, no sabria dir si va ser el rei blanc o va ser el negre el primer a demanar taules; com tampoc podria assegurar-vos quin dels dos reis es va afanyar a acceptar-les, sense dubtar-ho.
Lourdes Roselló Ollé (categoria adults)