Sempre li havia agradat la xocolata clara. Passejar-se en les altures, anar darrere del mar. Sempre havia estat boig per trobar un sentit, i es va oblidar de sentir. D’ideals asocials, socialment misantrop. Lluny de les estrelles, moria en fredors estiuenques. Sempre li havien agradat les paraules espesses, el temps xafog\u00f3s, les tempestes agostenques. D\u00e8bilment atractiu l’escenari f\u00e0cil. Subtilment impacient, amb la presa als turmells. D’ac\u00ed i d’all\u00e0 caminava sense mirar per on passava. Vulgarment imb\u00e8cil, visionava la gentada, pensaments egoc\u00e8ntrics, paratges encisadors.
Vaig trobar-lo al bell mig de la multitud, una vida apartada. Un rostre ple de fredor. Uns ulls brillants que punxaven qualsevol \u00e0nima perduda. Vaig trobar-lo sol, sense ning\u00fa a qui explicar-li tot all\u00f2 que passava per aquella ment complexa i malaltissa. Poca cosa, nervi\u00f3s, estressat, amb ganes de veure m\u00f3n sense moure’s de la seva petita i estreta identitat. Cobejava l’oce\u00e0, se li notava en les mans. Unes mans de dits prims, no gaire llargs. Gastades, cansades, ferides…? Mai vaig saber llegir m\u00e9s enll\u00e0. Simplement, unes mans de dits prims, no gaire llargs, que cobejaven l’oce\u00e0. La seva boca, desfilada al ritme de paraules melodioses, llavis fins, per\u00f2 tendenciosos; amb ganes d’explorar universos paral\u00b7lels. Aquella boca m’evocava una nit serena de juliol, una nit d’olor d\u2019herba molla, i silenci de muntanyes de fons. Aquella boca m’abocava a la m\u00e9s b\u00e8stia bogeria, impregnada en suor, d’aquell que se sua entranyes endins, d’aquell que recorre els teus intestins i una vegada ha marxat, et sents buida dins una blancor encegadora.<\/p>\n\n\n\n
Alba Mudarra Gonzalez (categoria adults)<\/p>\n","protected":false},"excerpt":{"rendered":"
Sempre li havia agradat la xocolata clara. Passejar-se en les altures, anar darrere del mar. Sempre havia estat boig per trobar un sentit, i es va oblidar de sentir. D’ideals asocials, socialment misantrop. Lluny de les estrelles, moria en fredors estiuenques. Sempre li havien agradat les paraules espesses, el temps xafog\u00f3s, les tempestes agostenques. D\u00e8bilment atractiu l’escenari f\u00e0cil. Subtilment impacient, amb la presa als turmells. D’ac\u00ed i d’all\u00e0 caminava sense<\/p>\n