La meva fractura no es veu.
No porto escaiola.
No camino amb crosses.
No hi ha radiografies penjades sota la llum blanca d’un hospital que la mostrin.
Per aix\u00f2, molta gent dubta que existeixi.
Quan et trenques un bra\u00e7, tot \u00e9s facil d’entendre.
L’os trencat, la radiografia, la guixada …
La gent et cedeix el seient, et pregunta si et fa mal, et diu que descansis.
Les fractures visibles tenen un llenguatge que tothom ent\u00e9n. La meva no.
La meva fractura \u00e9s d’aquelles que no apareixen a cap prova medica que la
gent pugui mirar amb els ulls.
\u00c9s d’aquelles que no es poden assenyalar amb el dit.
I aix\u00f2, amb els anys, acaba esgotant.
No tant pel dolor, com per haver d’explicar-ho.
Una vegada, una altra.
Una altra vegada …
Per\u00f2 no sembles malalta
Per\u00f2 si parles normal
Per\u00f2 si et veig b\u00e9.
La paraula “b\u0117” \u00e9s curiosa.
Per que hi ha dies en que aixecar-se del llit es com aixecar una pedra enorme
de les mans nues.
Dies en qu\u00e8 el cap \u00e9s un lloc ple de soroll.
Dies en que tot pesa massa la llum, les paraules, les emocions, la vida
sencera.
No obstant aix\u00f2 des de fora … – Sembla que estiguis b\u00e9.
I llavors arriba el moment d’explicar-ho.
De tornar a dir-ho.
Tinc una incapacitat permanent absoluta.
Ho diu un paper oficial, amb segells i signatures.
Un paper que reconeix que no puc portar una vida normal.
Per\u00f2 curiosament aix\u00f2 no evita que el m\u00f3n em demani proves cada dia. Perqu\u00e8
la gent ent\u00e9n les fractures dels ossos.
Per\u00f2 no les fractures invisibles.
La meva fractura no es el bra\u00e7. Ni la cama.
Es una fractura que ve de molt abans. De silencis massa llargs. De ferides que
arriben quan encara no tens paraules per explicar-les.
De traumes que es queden a viure dins teu. No neixes amb aix\u00f2.
Creix.
Es forma lentament, com una esquerda a la paret d’una casa antiga.
I un dia descobreixes que aquella esquerda ja forma part de l’estructura.
De vegades penso en la persona que podria haver estat. La que hauria existit si
la casa no s’hagu\u00e9s esquerdat.
Potser hauria estat una emin\u00e8ncia en el camp que hagu\u00e9s triat.
Potser una dona amb una vida tranquil\u00b7la, amb un cap silencios i un cor menys
cansat.
Per\u00f2 aquesta vida no es la que em va tocar. La que em va tocar es aquesta.
Caminar amb una fractura invisible.
Una fractura que el mon sovint no vol viure.
Per\u00f2 hi ha una cosa que encara pesa mes que la fractura, la sospita.
Aquella mirada que sembla dir: “Segur que \u00e9s tan greu?”
Si la meva cama estigu\u00e9s trencada, ning\u00fa ho preguntaria. Si port\u00e9s escaiola,
ning\u00fa ho dubtaria.
La meva fractura no es veu.
Per\u00f2 t\u00e9 nom.
Es diu TLP. Trastorn Limit de la Personalitat.
No \u00e9s un capritx.
No \u00e9s debilitat.
No \u00e9s excusa.
\u00c9s el resultat de ferides que no van tenir escaiola quan tocava. Aix\u00ed que s\u00ed.
Camino pel m\u00f3n amb una fractura.
Una fractura que no surt a les radiografies.
Una fractura que molts no entenen.
Una fractura que m’obliga a explicar-me una vegada i una altra.
Hi ha fractures que no es veuen.
Per\u00f2 trenquen igual.
I el pitjor, no \u00e9s viure amb la fractura. El pitjor es haver de demostrar cada dia
que existeix.
ORQU\u00cdDIA IND\u00d2MITA<\/p>\n\n\n\n
S\u00f2nia (categoria adults)<\/p>\n","protected":false},"excerpt":{"rendered":"
La meva fractura no es veu.No porto escaiola.No camino amb crosses.No hi ha radiografies penjades sota la llum blanca d’un hospital que la mostrin.Per aix\u00f2, molta gent dubta que existeixi.Quan et trenques un bra\u00e7, tot \u00e9s facil d’entendre.L’os trencat, la radiografia, la guixada …La gent et cedeix el seient, et pregunta si et fa mal, et diu que descansis.Les fractures visibles tenen un llenguatge que tothom ent\u00e9n. La meva no.La<\/p>\n